Sa Roca: Conjunt Monumental

El turó de la Roca és el centre de referència del municipi de Sant Martí Sarroca. Les primeres dades històriques corresponen al segle X, quan servia de punt de guaita i de protecció per als seus habitants. Hi ha indicis que anteriorment havia estat un assentament ibèric i també romà.

Des de la baixa edat mitja i fins al segle XIX, al voltant del castell s'hi va consolidar un nucli de població origen de l'actual poble de Sant Martí Sarroca que va quedar malmès durant la primera guerra carlina. En aquest període, simultàniament, va començar el desenvolupament del nucli de població de les cases noves, a baix al pla, el cap del municipi i principal nucli de població de Sant Martí. Els carrers de Casetes i de Cases Noves evoquen aquesta expansió de la població martinenca fora del nucli murallat.

L'església romànica de Santa Maria

És la peça arquitectònica més genuïna del conjunt medieval de la Roca. Va ser restaurada el 1906 per l'insigne arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch. Està catalogada com a monument històric artístic per la Generalitat de Catalunya des del 1931.

El temple va ser erigit a finals del segle XII i va ser consagrat el 1204. Està construït sobre un edifici religiós anterior, del segle X. El seu absis es considera el millor de totes les terres catalanes en el seu estil.

A l'interior, s'hi pot contemplar el retaule gòtic de l'Ascensió del Senyor, datat el 1421, del taller de Lluís Borrassà i atribuït a Jaume Cabrera.

Té afegits d'estils posteriors, com el campanar octogonal, del segle XVI, construït damunt el cimbori, una capella barroca, una porta d'estil renaixentista a la façana oest i una capella neoclàssica, edificada sobre el braç nord del creuer dels segles XVII i XVIII, amb un altar i retaule barrocs Ramon Moret (1718).

 

El Castell dels Santmartí

Al segle X, Galí, veguer del Penedès, és el fundador de la nissaga dels Santmartí i el seu fill Guillem, ja al segle XI, va començar la construcció del castell. Va ser al segle XII quan s'hi van fer altes muralles i s'hi van construir estances nobles.

Com a fortificació militar, va ser reforçat per Mir Geribert, membre de la família comtal de Barcelona i autoproclamat Príncep d'Olèrdola. El seu fill i hereu del castell, Arnau de Santmartí, va arribar a ser governador del Penedès.

En temps de Pere el Cerimoniós (1360), va ser propietat de la Casa de Barcelona.

El castell va passar a ser possessió de la família dels Cervelló, i més tard, per pagar uns deutes, va ser adquirit per la Pia Almoina, que el va senyorejar fins al 1837.
Va tornar a tenir ús militar durant la Guerra de Successió i va ser un dels últims nuclis de resistència a les tropes de Felip V, davant les quals va capitular el 18 de setembre, una setmana després que Barcelona i els seus defensors van ser perseguits fins a Sant Quintí de Mediona i morts quan van ser trobats allà, juntament amb la gent d'aquell poble.
Amb la desamortització es va accelerar la degradació del conjunt arquitectònic, que en molts casos va ser utilitzat com a proveïdor de materials per a la construcció de noves cases del poble. No obstant, el castell encara va tornar a ser reforçat durant la primera guerra carlina, però la seva decadència ja no es va aturar fins a mitjan segle passat, quan una iniciativa popular va promoure la rehabilitació del conjunt.

De l'estructura del castell de Sant Martí s'ha reedificat la part formada per les estances més nobles, que formen un pati interior de forma trapezoïdal.

A la planta baixa, hi trobem les Quadres, sala que manté la seva estructura original del segle XI.

Les antigues Cuines del castell ocupen tres sales de la planta baixa de l'edifici.

La Sala Gòtica evoca l'antic menjador del castell, originàriament d'estil romànic. La Sala de Ponent està restaurada d'estil renaixement. A l'Ala Sud, la primera planta allotjava les antigues habitacions o dormitoris (les finestres conserven els seients festejadors). La planta baixa era l'antic celler de vi del castell, d'estil romànic.

 

Un episodi de la vida cortesana

Pere el Cerimoniós va regir el període de màxim esplendor de la casa de Barcelona i com a comte rei de la corona d'Aragó. El seu govern va estendre el pavelló català arreu. El 1381, el castell de Sarroca era una possessió de la família del casal de Barcelona, més exactament de Bernat de Fortià, germà de Sibil·la, la quarta dona del Cerimoniós. L'ascens de Sibil·la fins a convertir-se en esposa de Pere li va causar moltes enemistats. Amb el Cerimoniós malalt de mort, Sibil·la va témer per la seva sort i va abandonar la cort per anar a Sitges, primer, i després va venir a refugiar-se al castell de Sant Martí Sarroca, fins on va ser perseguida pels infants Joan i Martí. Sibil·la es va lliurar a les forces de l'infant Martí el 7 de gener de 1387 i va salvar el seu coll a canvi de retirar-se lluny de la cort.

Darrera actualització: 18.03.2016 | 19:49
Darrera actualització: 18.03.2016 | 19:49